quitoca.com

Bones companys!

Us envio aquest mail per comunicar-vos que amb un company de feina hem posat en funcionament des d’aquest dissabte (encara no fa ni 48 hores) un lloc web amb l’idea de que arribi a ser l’agenda de música en directe dels Països Catalans.

Volem poder oferir de manera centralitzada un llistat de concerts de petit format, de caire independent, de poca projecció a través dels mitjans, de grups novells, de distris DIY, de centres cívics, de casals okupes, de promotors amb pocs recursos, entitats de barri, de bars, de pubs, de sales de concerts de petit abast, de tots els estils musicals i de tots els concerts que sentiu que s’organitzen i que us faria gràcia que es sapigués encara més que l’organitzen.

Així doncs us convidem a visitar i col·laborar amb:

http://quitoca.com

Si podeu i voleu, podeu comunicar-ho a tots els vostres coneguts que tinguin un grup de música humil, novell, amb ganes de tocar, amb ganes de donar-se a conèixer… o qualsevols dels casos que hem comentat abans.

Utilitzant el formulari web poden entrar els esdeveniments i properament es publicaràn.
Com més informació s’afegeix al formulari, sempre millor 🙂

De moment oferim l’opció de subscriure’s via RSS a l’agenda segons zona dels Països Catalans, però això només acaba de començar i ho fem amb molta il·lusió i amb ganes de millorar constantment. Podeu llegir les nostres intencions a la secció de “bloc” i “manifest” a part de consultar l’agenda que hem començat tot just fa unes hores.

Moltes gràcies per endavant.
Salut!

Pau Puig (per Marc Oller).

Juny 13, 2010 at 10:56 pm Deixa un comentari

Internet Explorer és una puta merda

Juny 9, 2010 at 11:33 am Deixa un comentari

Tractat d’ateologia de Michel Onfray

No us penseu que es tracta d’alguna cosa estranya… satànica o per l’estil… Bé, encara que a la biblioteca l’hagin situat a la secció de “religió” no es tracta ben bé d’això. El tractat d’ateologia és un llibre de filosofia ja que Onfray pretén revisar la validesa de la “mort de Déu” Nietzscheana avui. És un llibre recent, del 2005 i, en aquest sentit, està bé per l’interès que suscita les seves opinions d’esdeveniments de plena actualitat. Però no ens enganyem… tot i que Onfray afirma ser nietzscheà no disposa, ni molt menys, de la seva força crítica punyent i, potser per aquest motiu, el seu llibre és més anal·lític que no pas concloent. M’explico;

Onfray pensa que la vigència de Déu en la nostra societat és encara una realitat extesa. Ell diria que vivim en un estat de laïcitat cristiana, ja que, encara que no s’exerceixi la pràctica religiosa o, fins i tot, encara que es sigui ateu, estem impregnats del pensament monoteïsta impulsat pels grans pensadors moderns (Descartes, Kant, Rousseau). Encara que no practicants, molts encara assiteixen a batejos, casaments o, el que és més important, enterraments. Jo estic d’acrod amb Onfray, hi ha una consciència col·lectiva instal·lada en el més enllà, que accepta i es sotmet al pensament metafísic sense esperit crític. Aquesta idea ja no és tan radical com la mateixa concepció nietzscheana i, encara que Onfray proposi un “laïcisme postcristià” enfront de les religions monoteistes i d’aquest laïcisme cristià, es dedica més aviat a fer un anàlisi bastant complet de com han funcionat les religions monoteistes, dels seus llibres sagrats i com han afectat la vida, o més aviat la manca de valor d’aquesta, en el curs dels anys.

És en aquest sentit que he trobat el màxim interès del llibre. Des de la història de Jesús fins a Constantí o el concili de Trento, les vides de Mahoma i la concepció del gènesi, la tradició messiànica jueva passant per Plató, per Sòcrates, per Boeci i Tomàs d’Aquino i molt més. Però el que és més remarcable és l’explicació que en fa de la pulsió de mort en el sí de les religions monoteistes (judaisme, cristianisme i islamisme) on és tant justificable la barbàrie com el proïsme alhora. Per exemple, l’atentat de les torres bessones, el silenci del vaticà vers l’holocaust nazi o el conflicte israeliano-palestí.

Penso que és una lectura més que recomanable per algú que vulgui aprofundir en la recerca de per què la metafísica constitueix un atentat a la vida en ella mateixa.

Marc Oller.

Juny 3, 2010 at 6:42 pm 2 comentaris

Gil Scott-Heron

Cliqueu i meravelleu-vos. (Spotify required)

Charles Bronson

Mai 8, 2010 at 9:52 am 1 comentari

Vampiresa mujer – Jonathan Richman

Avui a quarts de 8 del mati, anava conduint cap a Olot i a radio 3 ha sonat aquesta cançó. M’ha sorprés molt, m’he despertat de cop. Si més no és molt divertit escoltar-ne la lletra. Així doncs estreno la meva participació al nou bloc amb la cançó.

Abril 8, 2010 at 3:09 pm 3 comentaris

2+2=5. Sobre raó i veritat.

Explica la historia que el més eminent d’entre tots els grans savis egipcis es passejava un dia vora el Nil quan de sobte va veure alguna cosa extraña a l’altre costat del riu. “Ah mira, però si és un 2” va dir tranquil·lament… una mica més endavant va veure un altre 2 i ja el va reconèixer. Continuà caminant i poc després va veure una altra cosa… “ah mira, però si és un 4” i des de llavors la historia del coneixement humà va canviar per sempre. Llavors, es construiren piràmides i sincrotrons a dojo!

Crec que un dels errors que cometem més sovint és pensar que les coses ens han vingut donades vés a saber com, però que són així més enllà de qualsevol dubte. En general pensem que els científics observen el món de manera imparcial i que quan un fenòmen s’esdevé la seva feina es basa en descriure’l i demostrar-ne la seva validesa… un científic veu un terratrèmol i diu “ah! un terratrèmol! vaig a mirar d’explicar per què s’esdevé” i tots pensem que té raó. Però ens equivoquem, i veure-ho és ben senzill; de fet, es tracta d’una crítica que Wittgenstein li va fer a Agustí d’Hipona. Aquest deia que els nens aprenen el llenguatge de forma ostensiva, és a dir, que el pare o la mare assenyala el nom de les coses amb el dit i així els nens aprenen el nom de les coses. I dentrada creurem que Agustí té raó. Però Wittgenstein s’adonà que això no pot ser, imaginem el cas següent; el pare assenyala a una forquilla mentre li diu al seu fill “mira nen això és diu forquilla” i el nen per apredre-s’ho pensa en el seu interior “ah, vale, això es diu forquilla” com si ja sapigués parlar.

En definitiva, el que vull venir a dir és que gran part del coneixement humà, que suposadament tenim com racional i infal·lible, pot ser posat en dubte o, si més no, podria ser totalment diferent i funcionar igualment pels nostres propòsits. Els homes creem la veritat segons els nostres propòsits, segons la nostra voluntat. Això significa que allò que anomenem racional és, generalment, arbitrari (per tant s’allunya del que normalment entenem per racional), i que la veritat depèn majoritàriament del context i que puc afirmar alhora i sense contradir-me que 2+2=4 i que 2+2=5.

Marc Oller

Març 25, 2010 at 12:03 pm 4 comentaris

Glorytellers

A la majoria el nom de Glorytellers no us sonarà de res. Però i si dic Karate? I si dic Geoff Farina? Doncs bé, Glorytellers és el darrer projecte musical de Geoff Farina, líder dels mítics Karate. Ahira vaig tenir la sort de veure’ls a Castelion of the Plane a un preu tan reduït que feia llàstima no anar-hi, i erem tan pocs entre el públic que al final del concerts ens vam saludar tots, un a un, amb els músics. I és una llàstima que fóssim tan poca gent, perquè el grup val, i molt, la pena.

En Farina, a part de tocar, dóna classes de teoria de la música a la Universitat de Maine de tant en tant, amb el qual ja us podeu imaginar que el seu nivell de coneixements de la matèria no és poc. Però a més té un estil de tocar molt particular, i sovint amb el polze i l’índex et fa dubtar de si hi ha, amagat darrera el teló, una segona guitarra acústica marcant la base en acords o fent unes terceres. El guitarra que l’acompanya, cuyo nombre no puedo acordarme, és el típic americanu que t’esperes trobar en un bar de carretera: alt i prim, camisa de quadres, calb… i té uns dits quasi tan llargs com les cames. Feia solos com qui passa el plumero, però sense oblidar la lliçó dels Ramones de dur la guitarra per sota la cintura. I el bateria… bé, el bateria dominava molt, però era millor no mirar-lo perquè posava uns caretos que feien riure.

Aquí va algun enllaç per si els hi voleu donar una oportunitat. Trust me.

febrer 24, 2010 at 10:28 am 2 comentaris

Entrades antigues


Entrades recents