Archive for febrer, 2010

Glorytellers

A la majoria el nom de Glorytellers no us sonarà de res. Però i si dic Karate? I si dic Geoff Farina? Doncs bé, Glorytellers és el darrer projecte musical de Geoff Farina, líder dels mítics Karate. Ahira vaig tenir la sort de veure’ls a Castelion of the Plane a un preu tan reduït que feia llàstima no anar-hi, i erem tan pocs entre el públic que al final del concerts ens vam saludar tots, un a un, amb els músics. I és una llàstima que fóssim tan poca gent, perquè el grup val, i molt, la pena.

En Farina, a part de tocar, dóna classes de teoria de la música a la Universitat de Maine de tant en tant, amb el qual ja us podeu imaginar que el seu nivell de coneixements de la matèria no és poc. Però a més té un estil de tocar molt particular, i sovint amb el polze i l’índex et fa dubtar de si hi ha, amagat darrera el teló, una segona guitarra acústica marcant la base en acords o fent unes terceres. El guitarra que l’acompanya, cuyo nombre no puedo acordarme, és el típic americanu que t’esperes trobar en un bar de carretera: alt i prim, camisa de quadres, calb… i té uns dits quasi tan llargs com les cames. Feia solos com qui passa el plumero, però sense oblidar la lliçó dels Ramones de dur la guitarra per sota la cintura. I el bateria… bé, el bateria dominava molt, però era millor no mirar-lo perquè posava uns caretos que feien riure.

Aquí va algun enllaç per si els hi voleu donar una oportunitat. Trust me.

febrer 24, 2010 at 10:28 am 2 comentaris

Maria Coma / / una gateta maula

La primera vegada que vaig veure la Maria Coma en directe, a l’Ateneu de Banyoles, no em va entusiasmar gaire. Em va semblar que dalt de l’escenari s’hi feia més un desplegament de virtuosisme que altra cosa, com si tots els anys i anys d’estudis al Conservatori –qualsevol dels tres músics que eren a l’escenari té més estudis musicals que tot l’Empordà junt– els hi haguessin passat factura i fossin incapaços de deixar-se anar, de prendre’s la música amb una mica d’humor i mala llet, si convé. En certa manera, encara ho penso, però havent escoltat el disc amb calma i amb un radiador als peus, no puc deixar de reconéixer-hi algunes petites joies com la que us presento aquí aquí aquí.

Com li vaig dir al company amb el qui vaig anar al concert, crec que tant ella com el seu company, en Pau Vallvé, seran molt i molt grans algun dia. Realment són un diamant en brut. Pel meu gust, tan sols els falta oblidar una mica que “en saben tant” i no sotmetre’s al seu propi virtuosisme.

Yours sincerely,

charles young

febrer 16, 2010 at 1:26 pm 4 comentaris

Howard Zinn (1922–2010)

– Originalment publicat a la revista Catalunya, febrer 2010 –

Suposo que el lector habitual d’aquesta columna em permetrà interrompre la série que estava publicant, per a recordar un d’aquests “nostres” que a cada moment se’n van. El passat 27 de gener li va arribar el torn a Howard Zinn (1922–2010) qui, juntament amb Noam Chomsky i Naomi Klein, formava el “mainstream” antiautoritari dels Estats Units: aquest trident –al qual podriem afegir-hi Ward Churchill– que ha aconseguit dur el pensament crític i de base llibertària a pràcticament tots els racons d’un país que s’esforça a no escoltar-lo.

Bertolt Brecht, al seu poema “Un treballador que llegeix”, es pregunta: “Qui construí Tebes, la de les set portes? / Als llibres hi figuren noms de Reis. / Alçaren els reis els grans blocs de pedra?”. Zinn, entre d’altres coses, s’encarregà de posar nom als qui alçaren les pedres d’una altra Tebes, de més grans dimensions: els EUA. En una de les seves obres cabdals “A people’s history of the United States” (en castellà La otra historia de los Estados Unidos, Hiru), fa un llarg repàs a la història d’un país al que massa sovint, amb grans prejudicis per la nostra part, considerem sense història; com si no hi haguès passat mai res, com si de cop i volta, com un bolet, hagueren sorgit ciutats i homes del no res que per art de màgia esdevingueren potència mundial. Zinn tenia clar que “sí” que hi ha una història dels EUA, i que aquesta no només la feren els Jeffersons, els Franklins o els Kennedy sinó, sobre tot, els colons, els que s’hi oposaren, els wobblies, els negres esclaus i els que s’hi revoltaren… en definitiva, que la història dels EUA, com totes les històries, la feu el poble anònim. La història dels EUA no és cosa de broma; en ella hi trobem alguns dels fets més vergonyosos de la història de la humanitat, però també alguns dels exercicis més avantguardistes de llibertat i democràcia des de baix.

La biografia de Zinn a voltes sembla arquetípica: allistat voluntari durant la Segona Guerra Mundial, discrepant amb la guerra de Vietnam, jove professor simpàtic i atractiu que desperta simpaties entre les alumnes, actiu fins a l’últim moment… un “autèntic heroi americà”, com diuen per aquelles terres: un garçon del poble que primer prestà servei a la seva pàtria però que, com a persona de consciència noble, hagué de rebelar-se. Quantes vegades ens hem trobat amb aquesta figura estètica de l’imaginari estatunidenc! Howard Zinn, lluny de ser una mera figura estètica, emprengué una rebel·lió efectiva contra l’imaginari dominant i reescrigué la història del seu país des del terra mateix, embrutant-se sense problema les vestidures acadèmiques.

Carlus Jové i Buxeda

febrer 1, 2010 at 1:04 pm Deixa un comentari

2010, a bloc odissey

Després d’una revolta iniciada per la camarada L, tres seguidors de la religió blocaire ens hem sumat als seus crits de guerra i hem emprès la reconquesta de la blogosfera. Potser morirem en l’intent, però ho intentarem de nou, fins que la justícia dels nostres posts arribi a ca……

….. hola, ui, que estava somiant… Total, que tornem a engegar el bloc. Segona temporada.

Apa, ja està dit.

febrer 1, 2010 at 12:58 pm 7 comentaris


Entrades recents